Este es el trabajo presentado al concurso de narrativa de mi hijo.

El pollet perdut

 Hi havia una vegada en un bosc encantat, anomenat el Bosc de Krancs, una fada, un nanet i un arbre que parlava. A la fada li dien Fàbala, al naet Nodi i al arbre parlant Grefuman.

 Un dia estaven tots tres reunits en asamblea amb els animalets del Bosc de Krancs, perque hi havia surgit un greu problema, doncs totes les floretes del bosc estaven morint-se poc a poc, per culpa d’una inmensa tristeza, i ningú no sabia quina era la raó d’aquella tristor.

 Quan estaven tots callats, després d’haver parlat molt i sense haver trobat cap solució, escoltaren un soroll que venia de l’altre costat, del límit del bosc, i era un soroll molt trist. Era el soroll del plor d’un xiquet de set anys, anomenat Raül.

 Fábala era l’única criatura màgica que podia eixir del Bosc de Krancs. Però sols la podien vore els xiquets que encara els quedara alguna denteta de llet.

 Raül va aconseguir vore a Fàbala i es va quedar bocabadat, oblidant-se per un moment de plorar. I la fada Fàbala li va preguntar que li feia sentir-se tan trist.

 Raül li va dir que havia perdut un joguet que volia molt. Un peluix que era un pollet i li dien Pio-pio. Feia dos dies que el buscava i que es sentia trist. Just el temps que feia que havien començat les flors del Bosc de Krancs a morir.

 Fàbala , la fada, li va dir a Raül que li ajudaria a trobar el seu amic Pio-pio; però que deixara de plorar. Raül va fer-li cas, es  sentia un poc millor, ja que sa mare i son pare, com que treballaven moltes hores no li havien fet apenes cas; i ara tenia algú que li anava a ajudar.

 La fada tornà al bosc màgic on estaven tots encara en l’asamblea i va exposar el cas, i com els éssers del Bosc de Krancs eren màgics consultaren al rellotge del temps que va avant i enrere, al gran Tic-Tac. Ell els va dir que  Pio.pio, a qui buscava Raül, havia sigut deixat per la seua avia a la cistella de la roba bruta feia dos dies.

 Nodi el nanet i Grefuman, que podien entrar en els somnis dels xiquets li explicaren a Raül mentres dormia el que havia pasat.

 Raül es va posar molt content de trobar a Pio-pio, i el va tornar a deixar a la cistella perque estava molt brut.

 Les floretes del Bosc de Krancs tornaren a estar boniques, i lluïen més que mai, perque s’alimentaven de l’alegria de Raül. I Raül estava molt content.