22/02/2022

 Crònica d’una desgràcia anunciada (amb el meu respecte per el gran Gabriel García Márquez)

Capítol 2.   

La primera portada en els morros de l’administració publica. La Camara Agrària.

Qui té potestat sobre terres de cultiu, camins agrícoles i demés coses del camp? Qui podria posar llum sobre un assumpte com aquell?

El organisme municipal que s’encarrega de tot açò es diu la Cámara Agrària, com molts veïns saben, perquè este poble es de gran tradició agrícola. Per tant, allí que es va anar, estem parlant de la primavera de 2020, un moment dificultós perquè es solta l’aigua a l’arròs i els guardes tenen, molta feina, s’emplaça a la família a setembre, perquè l’estiu es per a vacances, estre uns i altres la Cámara està a mig  gas, i la família, ho accepta. Després de uns quants mesos, tornen a demanar anar a la Cámara, per temes de Covid es complicat, s´ha d’esperar a un dia concret que es fa la junta esta setmana, l’altra,  i finalment se’ls atén, vist la insistència i que no es cansaven d’anar allí a demanar una solució.

Es requereix a l’altra part per anar a aportar el que fora per aclarir el tema unes setmanes després, perquè en esta història qualsevol passet que es pega, sempre són varies setmanes.  Però l’altra part no té ni la deferència de aparèixer, i lluny de donar-nos la raó per pur desinterès, se’ls torna a requerir, unes setmanes més tard, de nou.

Entre unes coses i altres, estem en octubre de 2020, i el camp s’ha quedat sense arrendar i sense cuidar, perquè les persones interessades no volen fer-se càrrec si no poden entrar-hi, com per altra part és molt natural.

I, unes setmanes més tard, tampoc es personen en la Cámara,  i es pretén tornar-los a cridar, però ja la paciència de esta família que busca una solució està acabant-se, han passat molts mesos, soles perquè aquelles persones no els dona la gana de donar la cara on toca.

Finalment la Cámara, pren una resolució, i diu que no ha quedat demostrat que el camí siga privat, i que tenen deu dies per a deixar-lo lliure.

Però la porta continua tancada, ningú té potestat, per fer que s’obriga, a pesar de que el Organisme competent aixina ho estima.

Quan se va a reclamar que lo que s’ha manat no s’ha fet, la Cámara Agrària ens informa de que si no volen fer-ho ells no tenen  potestat per fer complir l’ordre.

Si teniu els ulls com a plats, teniu la mateixa reacció que la família tingué.

Com?

Una retafila de tecnicismes incomprensibles  com a resposta i “ Si te he visto no me acuerdo” Un paper que els carregava de raó, copet en l’esquena, i allà se les apanyen vostès. Els llavaren les mans com Poncio Pilatos i els deixaren a la bona de deu.

I seran responsables com el mateix criminal, si passés alguna desgràcia, perquè si que tenen potestat, però no han volgut fer-la valdre i ells sabran per què.

Crónica d'una desgràcia anunciada.

 

(21/07/202)

Crònica d’una desgràcia anunciada (amb el meu respecte per el gran Gabriel García Márquez)

Pròleg.

“Tothom és responsable”

Recorde les emotives concentracions en senyal de repulsa per tants crims horripilants ocorreguts, però, ara que estic vivint esta situació, la meua perspectiva respecte al tema a canviat el angle d’enfocament i prou.

Però si, esperem que mai no passe, i l’amenaça siga una fanfarronada, però si,... no vull ni escriure-ho. Faig responsables, a més del criminal, a totes les persones que ho han consentit sense moure un dit, deixant que les queixes i les instàncies, les sol·licituds d’ajuda, (seguint la burocràcia i les normes de les persones civilitzades), no prosperaren, i per a que se sàpiga qui són els que saben el que NO HAN FET els nomenaré, la Cámara Agrària, el Excm. Ajuntament d’este poble, concretament els Serveis Jurídics, el departament d’urbanisme i especialment l’alcaldia, sabedora del conflicte des de el minut cero, però que ha preferit mirar cap a altre costat.

No vull ser injusta, i també es cert que encara no ha passat res que no es puga reparar, i també açò té responsables que vaig  esmentar, la Guardia Civil, a pesar de tindre els recursos i els efectius a totes llums insuficients, ha sigut ràpida i eficient cada vegada que els he necessitat, i també vull fer-los un agraïment.

Capítol 1

Maig de 2020

La casa era una preciositat, amb les seues tres fanecades de camp, les terrasses immenses on poder jugar els xiquets, i les instal·lacions completes per entrar a viure sense  fer pràcticament res. Prop de la mar, en d’urbanització de Motilla, però el suficientment aïllada com per a estar molt tranquils.

Tan tranquils, que lluny del que esperaven els nous propietaris es van instal·lar ali, abans  de l’estiu, fugint de les successives onades del covid, que van assolar per ixes dades a la població, especialment major, com era el cas del propietaris de la caseta.

Tot anava be , junt a la casseta i al camp passava un camí, que segons l’escriptura de propietat era veïnal, i estava bloquejat per una porta, la clau i el accés de la qual la tenia un altra veïna, en arribar a la finca els nous propietaris es presentaren a la veïna que custodiava les claus, per demanar-li una copia, per poder accedir al camp i treballar-lo. Sense poder imaginar-se que acabaven de començar un malson que el portaria per un calvari d’anys, i de desenllaç dubtós.

La família custòdia del camí va al·legar que este era seu, però, no obstant, no va aportar cap prova vàlida que ho demostrés, i tant la lògica, com el sentit comú, con el seny, o més en paraules de la terreta, el trellat d’allò no es trobava per cap lloc.

La família nouvinguda que es va trobar una situació insòlita de la qual no sabia res va acordar momentàniament ama l’altra que tocarien i els obririen quan volgueren passar, però es presentaven varies problemàtiques amb eixe acord, a saber, i si no estaven en casa? I si era molt matí?  Les labors del camp rara volta es fan al migdia. No pareixia una solució massa satisfactòria, i la família nouvinguda busca altres solucions al problema.