De totes formes jo la vull compartir amb tothom, perque es tan cert el que he escrit en ella com que el Sol ix tots els dies.
Així que respete l'opinió que casascú puga tindre, (i per supost la del jurat) però, esta és la meua pròpia. Espere que la gaudiu i discutiu, per eixe motiu la vaig crear. Bona lectura.
Masclisme d’anar per casa
L’altre dia passejava amb una amiga
i comentàvem les dues que ens fèiem majors
que havíem canviat, físic i mentalitat
quantes voltes vaig sentir, quantes vaig escoltar
paraules, dites gracioses, que feien mal.
Recorde nítidament, d’açò pot fer vint anys
de la facultat tornava, i una amiga que
amb el cotxe em portava quan de sobte passà
una altra conductora feu una “pastafangà”
la xofer amiga no va pensar i cridà
“DONA HAVIES DE SER!” I satisfeta es quedà.
Jo horroritzada, no m’ho podia explicar
de marciana la cara se’m degué quedar
“Això es el que diuen, no? Dona, quina reacció!”
“Què exagerada que eres, si sols és una expressió”
Era amiga meua amb cap mala intenció
Tota una dona hui, com mana la tradició
.
He me así, vint anys més tard, asseguda en un parc
mentre juguen els xiquets, s’ho xarren els papàs
jo de res coneixia a la dona que passà
no com l’altre papà, d’una xiqueta d’allí
que la llengüeta queteta no li va parar
tan poc de coneixement res m’importava a mi.
Calfant-se-li la boqueta, davant dels menuts
no content criticant-la, amollà tot satisfet
“encara es queixen que se les carreguen, doncs,
poques s’encarreguen, poques!” Rient-s’ho ben a gust
Què graciós el acudit! Rient-nos tots divertits!
i vaig jo i no entenc la broma. Xica, que boba!
La tonteta no se’n riu i posa cara de gos
“dona no et poses així, no volia jo dir...”
T’hagueres quedat, davant dels xiquets, calladet
no s’haguera notat la manca de cervellet
Me’n vaig que ja en tinc prou i encara he d’escoltar
“Feminazi boja! M’encante i em fot un mos”
“Tan de bo pogués caminar lliure, sense por
que es faça fosc i por de trobar-me sola
sense haver de pensar que el colze és la part
més dura que tinc al cos i el peus no mirar-me’ls
comprovant l’arma que el tacó és, i tan de bo
jo pogués caminar prenent la fresca, i res més”
“Tan de bo” vaig dir jo, era la televisió
qui parlava eixes coses, que eren tan veritat.
Pregunten al meu costat “ Tu això ho has fet?”
Ara no tant, sóc major, però sí fa un quants anyets.
Portí sal per cegar i pedres per barallar
“Eres poc reanimal!” És el que em van contestar.
Boja sóc , doncs, si expresse el meu pensament
I per la meua por expressar, animalet
Si foren els sentiments, puta, segurament
Per anular la dona, ahí tots els arguments
Perquè ja no cal res més, dir-te puta o boja
Passes a no ser res, de la falla un ninot més.
En esta la nostra llengua que tan rebonica és
I haver-la d’escoltar tan masclista de la gent
Que tinc al meu voltant que no crec que em vullga mal
És el masclisme i les seues expressions
Tan arrelades estan i el costum de pensar
que en desús el tenim, doncs, calia fer un clam.
Clame per poder pensar i a més poder parlar
I que no em diguen boja, si a contracorrent va.
Clame per no tindre por si ix fosc a passejar
I no tant de l’agressor com del què pensaran
Que hem pogueren jutjar de puta o d’animal
Clame des de el meu cor per sentir-la, LLIBERTAT!
