Coses de xiquets.

Coses de xiquets.

 De tots és sabut que el color rosa és "naturalment" de xiquetes i per als xiquets  que millor que un blau. Una llei no escrita(és a dir oral)diu que un xiquet vestit de rosa és poc menys que una abominació i que diríem si jugara amb una nina." ¡Mare meua!¡Esgarrem-nos les vestidures!

Jo no sóc d'este parer i direu que açò que acabe de dir ho he tret de ma iaia o el meu iaio o el iaio d'algú, també jo voldria creure-ho aixina, però la veritat és que no. Fa tan sols uns dies,, al cole del meu fill, va passar davant de mi un cas que em va fer pensar si estava realment al segle XXI o, com que és l'any de Jaume I, havia tornat a l'Edat Mitjana.

Un xiquet de la classe del meu fill es va posar a jugar amb un baló, la qual cosa és políticament correcta i socialment acceptada, però el baló era de plàstic, cap problema tampoc i de color rosa(ara sí que l'hem feta salà), el color vetat al sexe masculí.I el nano estava tan content jugant amb la seua pilota quan de la mateixa classe van eixir tres criatures més amb un altre baló, això sí, este era de color verd.

 Quina va ser la meua sorpresa quan estos tres xiquets de quatre anyets començaren a increpar al primer, perquè jugava amb el baló rosa i es burlaren d'ell per eixe motiu. Però el que més gelada em va deixar va ser "l'insult" que utilitzaren per humiliar al nen, eixe gran insult, eixa paraula degradant, escopinyada amb despreci, el pitjor del món era dir-li " ¡Eres una xica!¡Eres una xica!¡Xica!¡xica!

 Quan jo tenia la seua edat o poc més li hagueren dit directament “marica”, sense cap conseqüència , com eixe dia deien xica, però ara és políticament incorrecte utilitzar esta paraula, i els nanos xicotets encara no la coneixen, els grans ens cuidem de no dir-la, és ofensiva, i ens taxarien d'homòfobs, i això sona molt mal.

Podem alçar el dit, es veu una certa evolució, però a tenor dels fets, és perfectament admissible i, repetint-me en l’expressió de moda, políticament correcte que una xica, o ser xica siga, per descomptat i sense cap lloc a dubtes , al menys en la classe del meu xiquet, immensament inferior a ser xic, una cosa que no s'ha de ser, un insult.

 El problema el vaig tindre jo quan el meu nano em va preguntar al respecte del cas que us he contat.

 Vaig a contar-vos el que li vaig explicar, per si algú o alguna vol arreplegar el guant i ajudar-me a aconseguir la igualtat entre el rosa i el blau, que són colors ambdós i que per cert es combinen de meravella.

El vaig mirar a la careta i aprofitant-me que sols té quatre anys i que sé que per a ell (i per a qualsevol nen o nena xicotets) sa mare és la persona més meravellosa i important en el seu univers, li vaig dir "Jo sóc una xica, aleshores quan un xiquet li diu a un altre que és una xica, el que li està dient és que és com jo, que és igual que la mamà, això és alguna cosa mala?" Em va mirar amb els ulls com a plats, estava desconcertat, Mamà no podia ser una xica o una xica no podia se res mal si era com Mamà.

 Vaig fer un comentari al respecte amb gent gran, la resposta, en general, va ser "coses de xiquets, no et preocupes". I això em va decidir a escriure esta història, que no és inventada, per desitjar que tant de bo algunes mares consideraren que algunes "coses de xiquets" vénen d'un poc d'irresponsabilitat dels que no són tan xicotets.  I que tant de bo no haja de tornar a escoltar un substantiu que engloba a un poc més de la mitat de la humanitat convertit en un insult. Seria un gran pas i no és tan difícil, cap mamà és un xic, aprofiteu l'avantatge.

Gener de 2008.

Virgen Maria Bosch Matoses