ALLÒ QUE TOTS VOLEN ALCANÇAR.

ALLÒ QUE TOTS VOLEN ALCANÇAR.

Casar-se és una cosa habitual, la  gent es casa, fins a no fa molt ho feien sols homes en dones, però ara ja això fa igual, tots en tots, totes en totes, sols fa falta dues persones que s'estimen i ja es pot.

En fi,  tot genial, l'amor es preciós i la seua manifestació pública també, en qualsevol de les seues formes, i jo ho celebre, tothom ho celebra, i es celebra a lo gran o a lo major, per que, caram!, ja n'hi ha una dita fent-se popular per ahí i amb motiu  que diu "em conviden a una boda i em fan un desgraciat" per que si et conviden, prepara butxaca eh?, Cal fer-se una roba especial, perruqueria, estetista, el regal, etc, i clar, al final  l'amor del "prójimo" t'ix per un pico.

 Però bé, açò és una cosa que es fa una vegada en la vida, ¿no?, un gran pas, i s'és feliç i tothom ha de participar d'eixa felicitat i demostrar la quantitat d'alegria que sents en un conter bancari. I la festa? Ha de ser grandiosa, meravellosa, trages, joies, convit, com si tots forem prínceps o reis. Per a una vegada que t'has de casar que siga memorable, veritat?

Llàstima que no es cert en la majoria dels casos, que jo ja vaig per segones bodes de les mateixes persones, i la mort no ha tingut res a vore, que la gent també es descasa, es descasa quasi tanta gent con la que es casa, menys mal que no tens que desembossar la quantitat de tristesa que et produïx eixe fet, sols l'alegria val diners, per que es tornen a casar per supost (amb altres clar) i festorro , celebració, prínceps i princeses....

Malgrat açò, jo he sigut testimoni d'una feta quasi històrica, una celebració poc habitual que no estic segura de tornar a vore, i si la veig serà molt poc. He tingut el gran privilegi d'assitir a la celebració de l'amor, del compromís, de la paciència, de la responsabilitat i de l'esforç de voler a un altre de veritat, de l'amor en estat pur, d'allò que tots volen alcançar però pocs són capaços de suportar.

I este amor si que es mereix una festa grandiosa, jo he vist , he sigut convidada a participar en esta festa, i hi ha sigut un vertader privilegi per que a més que es difícil que ho torne a vore, sé que generacions posteriors pensaran que açò és una antiga llegenda, un conte impossible; però jo enguany he assistit a una Boda d'Or, dos persones que estime tornaren a donar el "si quiero" després de CINQUANTA anys junts.

I va ser una cerimònia íntima, les persones d'ixes edats tenen molt clar a qui volen al seu costat en un moment tan important, i no són molts els afortunats. Fou una celebració senzilla i al mateix temps una gran festa d'alegria sincera i de respecte, un profund respecte als guanyadors. Sí, als guanyadors, per que porten tota la vida  lluitant per a arribar fins aci, i que tenien en taula a trenta persones(ni docents ni quatre-cents). Trenta persones en perfecta armonia gaudint sincerament d'un dia especial és guanyar. Guanyar la batalla dels cels, l'enveja, les maliccies i demés mals que desfan les families. És guanyar, però no ens enganyem, no és sort, no, és comprensió, és paciència, és dur, duríssim en ocasions, és una guerra a diari i ells l'han guanyada durant CINQUANTA anys. I s'havia de celebrar , i tant, aixó si que s'ha de celebrar per tot el alt, però ¿QUÍ MÉS HO FARÀ?

Gener, 2009.

Virgen Maria Bosch Matoses