Con la leche templada

Adéu Carmen        

T'estimaré sempre.

Hi han contes, llegendes, pel·lícules i molta literatura relacionada amb l’existència d’àngels que venen a este món a fer-lo millor; i sempre considerem que sols són això, contes de nens, i que per suposat, en la  realitat quotidiana mai anem a trobar-los a prop nostre.

Malgrat estes creences, em considere una persona molt afortunada, una privilegiada en molts aspectes, perquè jo si vaig conèixer un d’estos àngels, una persona  de extremada bondat, que feia coses impressionants cada dia, de la forma més natural, una persona que va nàixer molt abans que jo, en un moment  de grans dificultats, però que mai les va reflexar, i si ficava la mirada enrere sempre portava coses divertides i records de bons moments, ella sols deixava que els dies passaren fent coses bones, ajudant a millorar les vides al seu voltant, cadascun dels seus dies.

Vaig tindre el privilegi de viure a temporades a la seua casa, encara que ella no tinguera cap obligació cap a mi, érem família però el parentesc no obligava a tant com ella va fer (això ho vaig descobrir molt després), sempre en una actitud de bones maneres, sense crits, sense agres reprimendes, sense dobles intencions, sense culpabilitzar, no sóc capaç de recordar-ne cap, perquè mai va dir o fer res que me poguera fer-me mal com per a recordar-ho hui. Sa casa ha sigut sempre un refugi, únicament hi podia trobar allí protecció.

Però, no era per a mi la seua actitud, era per a tots. Recorde en la llunyania, com es feia càrrec de la Besàvia, la seua mare, mai vaig vore cap tractament cap a l’anciana que no fora d’amor, de gratitud i de profund respecte. La Besàvia era una dona molt major, als meus ulls de xiqueta, mig cegueta per la diabetis, al temps que la recorde com una dona de gran personalitat, desperta, interessant, vivia a la casa de Carmen sempre, (tenia tres fill més) i fins el últim dia va ser una dona plena, amb opinió, volguda i cuidada, amb intimitat, amb misteris. Mai menyspreada ni infantilitzada. Carmen ho aconseguia como si no fos res, i jo ho assimilava de igual forma, sols anys després  vaig poder comprovar quan important i difícil  es fer el que vaig assumir com a  natural de xicoteta.

Reitere, un privilegi tindre aquell entorn per a créixer, la vida és com és,  i ve com ve, i un dia vingué  molt difícil, un terrible accident quasi va matar el germà menut de Carmen. Però ella no ho va dubtar, mai va dir res, jo no vaig sentir queixa ninguna ni exigència de gratitud a la labor que va fer. Ella sols el va acollir a sa casa i el va cuidar com si fos una infermera, molt de temps, fins que va millorar, al temps que tenia a tres xiquets per allí pul·lulant (els meus germans i jo mateix), la Besàvia i la seua pròpia família. En tot podia. A voltes quan em veig sufocada sols en els meus fills i ma casa, puc entendre quan difícil era el que ella va fer com si res, i no puc trobar en la memòria moment de desespero o de crits, o de tristesa, mai m’ho va fer sentir, es al revés, si va tindre aquells moments jo no ho vaig percebre, ja es va cuidar de no transmetre-me’ls. I jo sols se que assolia tot allò com a normal. La bondat immensa d’aquella persona es la forma en la que vaig formar una gran part de la meua imatge de com era el món.

Va ser molt decepcionant quan vaig descobrir que no era aixina. Quan vaig entendre que increïble i que gran era Carmen. Com va saber cuidar-me al marge de tot allò que no era bo, com em va transmetre una atmosfera d’amor i de cura als demés, de respecte per tota classe de persones, velles, joves pobres, riques, cultes o incultes.

També vaig aprendre que cal gaudir dels bons moments, ella ho feia assentant-se a la porta del carres en les veïnes i amigues a raonar i jugar interminables partides de parxís o de cartes. Deixant-me créixer jugant amb xiquets de tot tipus, ella no feia diferències, jo tampoc,  i pensava que tots els xiquets eren com jo, i tenien el que jo, també vaig estar equivocada durant un grapat d’anys a ixe respecte. Afortunadament.

Recorde un dia, quan la maldat va tocar a la porta de la casa de Carmen, ella la va rebre amb respecte, i amb humor  i somriures la va acomiadar, sense deixar-ne passar una mica per el marc de la porta.  Era una veïna d’aquell carrer meravellós,  molt prepotent volia que Carmen em  castigara per haver-me burlat del seu net, que era igual de prepotent i repel·lent que la seva avia. Carmen no es va immutar, li va donar tota la raó , i rebaixa el fet amb un poc d’humor en la historia, era molt divertida, en qüestió de segons, aplica el que ara recomanen els psicòlegs moderns de no pujar el to i descol·locar al rival (i parle de fa com a poc 30 anys), i lo que pretenia ser una bronca  es va quedar en res, i la dona se’n va anar, fins i tot un poc avergonyida per haver-se ficat en “coses de xiquets”. Que gran diplomàcia!

Darrere de la cortina esperava la bronca, el marmoló  d’ella per haver-me portat malament, però ella no em va dir res. Encara que jo no em vaig tornar a posar més en aquell  xiquet, Ell era repel·lent i també la seua Iaia, però jo no ho tenia perquè de ser.

Ella feia aquelles coses d’una manera tan natural, era aixina i ja està. Grans coses, coses difícils com si no fossin res. No sabia ser d’altra forma.

Molt de la persona que sóc ho vaig traure d’aquella casa i d’aquells estius.

El temps inexorablement va passar, i jo sempre l’he volgut, sempre l’he tingut a prop, i sempre li he fet saber el meu apreci per ella, i un dia la seua germana, la meua Iaia se’n va anar, massa repentinament, massa prompte, i era un gran recolzament, a pesar de que sempre es barallaven, mai seriosament, era impossible barallar-se amb Carmen seriosament. Aquell dur moment va ser la primera volta que vaig ser conscient de que el temps havia passat i de que Carmen era més fràgil cada dia, i encara aixina em va seguir aportat molt, tornant a cuidar xiquets d’altres, esta volta el meu propi fill, privilegiat també d’haver-la tingut de tia. I conèixer tan grans valors, d’aquella forma tan personal.

Però el temps passa i passa, és el únic que fa el temps, passar, mai para, per res, per ningú, un segon rere altre, un minut, un hora, un dia, un any, una vida.

Quantes coses feres per mi? Sense tindre cap  perquè, per amor, per bondat. Quantes coses has fet per tants?

El temps et va tornar fràgil, la salut va anar abandonant-te, a passos gegants per al meu gust i un dia et va reclamar la llei natural, deixant orfes teus per tot arreu. Però, també deixant, al menys a una persona, i espere que a més, l’ensenyança de saber que la bondat es personifica de vegades i cada vida que toca es sols per millorar-la, per ajudar-la, i per fer-li vore un camí, fins i tot en els moments  més durs; un somriure, una broma, i segueix endavant.

Sols puc dir, gràcies per tot, per mostrar-me tan de be, sense adonar-te, com si no costés res, com si no hi hagueren altres opcions, o com diu Serrat “con la leche templada y en cada canción”